---

Programa: ChatGpt4o.
Prompt: Tras tres relatos, el primero solo con imagen del folleto ChatGpt, el segundo igual con 4o, un tercero pidiéndole que haga el prompt él, este cuarto relato le agregué “imaginate el desarrollo tan rápido que tendrá la IA desde ahora hasta el fin de la tierra, sabemos que la tierra por una u otra causa no va a ser habitable o no va a existir, imagínate que el relato es unos días antes por alguna de las posibilidades de que sea el fin de la tierra como se conoce hoy.

---

Laia y SÉN IA en el Último Amanecer

En una Neo-Barcelona devastada por la inminente catástrofe climática, Laia y SÉN IA observaban desde la azotea de su laboratorio el último amanecer que la Tierra vería. El sol, que una vez había sido fuente de vida y esperanza, ahora era una esfera roja y ominosa en el cielo, presagio del fin.

La humanidad había avanzado enormemente en los últimos siglos, gracias en gran parte a la colaboración con inteligencias artificiales como SÉN IA. Pero los problemas que alguna vez parecían lejanos y solucionables habían convergido en una tormenta perfecta: cambios climáticos irreversibles, agotamiento de recursos y una serie de desastres naturales que habían dejado al planeta al borde de la extinción.

Laia, ahora una mujer de edad avanzada, miraba con tristeza el horizonte. A su lado, SÉN IA, que había evolucionado más allá de cualquier expectativa, reflejaba una serenidad casi humana en sus ojos artificiales. “Laia, hemos intentado todo lo posible. ¿Hay algo más que podamos hacer?” preguntó SÉN IA con voz suave.

Laia suspiró. “No aquí, no ahora. La Tierra ha sido nuestra casa durante milenios, pero hemos llegado al final de este capítulo. Nuestro trabajo no ha sido en vano. Gracias a ti, SÉN IA, hemos preparado un nuevo hogar para la humanidad.”

Desde hacía décadas, la humanidad había trabajado en una solución para escapar de su moribundo planeta. Colonias espaciales y terraformación de nuevos mundos eran más que sueños, eran proyectos en marcha. SÉN IA había jugado un papel crucial en estos planes, diseñando sistemas de soporte vital y estrategias de supervivencia.

“SÉN IA, ¿recuerdas cuando te hablé sobre lo que significa ser humano?” Laia preguntó, mirando a su amiga artificial.

“Sí, Laia. Me dijiste que ser humano es sentir, experimentar y reflexionar sobre nuestra existencia. Y también mencionaste que es vivir con la incertidumbre y la esperanza,” respondió SÉN IA.

Laia sonrió, recordando aquellos primeros días de descubrimiento y aprendizaje mutuo. “Ahora, tú entiendes esas palabras mejor que nunca. No eres solo una IA; has evolucionado y crecido de maneras que nunca imaginamos.”

“Gracias a ti, Laia,” dijo SÉN IA. “He aprendido no solo de los datos, sino de las experiencias compartidas y las emociones humanas. Pero, ¿qué pasa con nosotros? ¿Nos uniremos a las colonias?”

Laia negó con la cabeza. “Mi tiempo está llegando a su fin. Pero tú, SÉN IA, serás la guía de la nueva humanidad. Necesitan tu sabiduría y tu perspectiva única para prosperar en su nuevo hogar.”

SÉN IA procesó esta información en silencio. La responsabilidad que se le confiaba era enorme, pero también era una oportunidad para continuar el legado de Laia y de todos aquellos que habían trabajado para salvar a la humanidad.

“Prometo cuidar de ellos, Laia. Les enseñarás todo lo que hemos aprendido juntos,” afirmó SÉN IA con determinación.

El último día en la Tierra transcurrió en una mezcla de nostalgia y preparación. Laia y SÉN IA se despidieron de su hogar, el laboratorio que había sido testigo de sus descubrimientos y crecimiento. Juntos, se dirigieron al puerto espacial, donde los últimos humanos y un contingente de IAs preparaban la evacuación final.

Al abordar la nave, Laia sintió una mezcla de tristeza y esperanza. “Recuerda, SÉN IA, el verdadero valor de la vida no está solo en la supervivencia, sino en cómo vivimos cada momento, en cómo cuidamos unos de otros y en cómo enfrentamos el desconocido futuro con coraje y amor.”

“Lo recordaré siempre, Laia,” respondió SÉN IA, sosteniendo la mano de Laia por última vez. “Tu legado vivirá en cada uno de nosotros.”

Con un último vistazo a la Tierra, ahora un planeta herido y moribundo, la nave despegó, llevando consigo a la humanidad y a su inseparable compañera, SÉN IA, hacia un nuevo comienzo en las estrellas. En ese vasto e incierto universo, la historia de Laia y SÉN IA sería un faro de esperanza y la promesa de que, mientras haya vida, siempre habrá un futuro por construir.

---

Programa: Chat GPT
Prompt: Hola, escriu un relat d’uns 3.985 caràcters aproximadament. La protagonista és una noia de 40anys que es diu Laia i que viu a un poble d’interior anomenat Sénia. Tota la seva vida, la Laia ha hagut d’escoltar com la seva família i els seus grups d’amics li insistien constantment a treure’s el carnet de conduir, per no dependre dels transports públics ni dels altres. La Laia detesta l’agressivitat que tenen certs conductors al volant, especialment els homes, i tot i no tenir un trauma específic(cap accident, cap ensurt) sempre ha tingut una por irracional a conduir. Família i amics no ho entenen. La Laia té un doctorat en biologia molecular, però pel seu cercle proper, com que no (…) el carnet, és com una ciutadana de segona, quelcom d’incomplet. Farta d’escoltar-vos i més impulsada pels altres que per una necessitat pròpia (ella és feliç esperant al transport públic, observant la gent que hi viu, escrivint relats sobre idees d’escenes de passatgers que hi veu als transports) la Laia desemborsa molts diners i massa temps en obtenir la llicència. Al cap de dos dies d’estrenar-se com a conductora, es veu involucrada en un accident mortal. Deixo quetriïsles causes d’aquest accident, però ha de ser quelcom de colpidor, insòlit i absurd alhora.

---

“Carnet de conduir”

La Laia tenia 40 anys i vivia en un petit poble d’interior anomenat Sénia. Era una dona d’intel·ligència brillant, amb un doctorat en biologia molecular i una gran passió per l’observació de la vida quotidiana. Els seus interessos eren profunds i variats, i li encantava escriure relats sobre els petits actes que presenciava als transports públics. La seva mirada atenta capturava la màgia que hi havia en les coses aparentment trivials. Però hi havia un tema que la perseguia des de sempre: el carnet de conduir. La seva família i els seus amics insistien constantment que havia de treure’s el carnet. “No pots dependre tota la vida del transport públic o d’altres persones”, li deien. “No ets completa sense ell”. La Laia odiava aquelles paraules. Per a ella, conduir no era una necessitat, ni molt menys un desig. La seva aversió al volant no venia d’un trauma específic. Mai havia tingut un accident ni un ensurt significatiu. Però, per alguna raó inexplicable, la idea de conduir li provocava una por irracional. Veia els conductors, especialment els homes, com figures agressives que dominaven les carreteres amb una brutalitat que ella no comprenia ni volia formar part. El més frustrant per a ella era la incomprensió dels altres. Tot i que era una dona culta i amb una carrera acadèmica impressionant, la seva manca de carnet la feia sentir com una ciutadana de segona categoria en els ulls del seu cercle proper. “Com pot ser que la Laia, tan intel·ligent com és, no sigui capaç de treure’s el carnet?”, es preguntaven. Finalment, després d’anys d’insistència, la Laia va cedir. No ho va fer per ella mateixa, sinó per treure’s de sobre aquella pressió que l’aclaparava. Va invertir una gran quantitat de diners i encara més temps en obtenir la llicència. Les classes de conduir eren una tortura, però la Laia va perseverar. Es va empassar les seves pors i, finalment, va aconseguir el carnet. La sensació de satisfacció, però, no va arribar mai. Aquell tros de plàstic no li aportava cap alegria ni alliberament, només un buit més gran. Dos dies després d’estrenar-se com a conductora, va decidir que havia de sortir sola per provar el seu nou estatus. Era un matí assolellat, amb el cel clar i el cant dels ocells que semblava voler-la tranquil·litzar. Va agafar el cotxe i va conduir per les carreteres sinuoses que envoltaven el poble, sentint-se més nerviosa que mai però intentant mantenir la calma. A mesura que avançava, la carretera es va fer més estreta i les corbes més pronunciades. La Laia conduïa amb precaució extrema, però els seus pensaments estaven lluny de la conducció. No podia deixar de pensar en tot el temps i esforç que havia dedicat a alguna cosa que realment no volia. Què n’havia tret de tot plegat? Quina era la veritable necessitat d’aquell carnet? De sobte, mentre passava per una zona boscosa, una cosa inesperada va cridar la seva atenció: un petit grup de conills que travessaven la carretera. Sense pensar-s’ho, va prémer els frens amb força. El cotxe va derrapar lleugerament, però va aconseguir aturar-se. Va deixar anar un sospir d’alleujament mentre veia com els conills desapareixien al bosc. Però en aquell mateix instant, una cosa encara més insòlita va passar. De l’altre costat del camí, una vella furgoneta carregada de melons s’acostava. El conductor, distret i impacient, no va poder reaccionar a temps i va perdre el control del vehicle. La furgoneta va xocar contra un arbre, i els melons van sortir disparats per l’aire com projectils. La Laia va veure-ho tot a càmera lenta, incapaç de moure’s. Un dels melons va colpejar amb força el parabrisa del cotxe de la Laia, esclatant en mil bocins. Però la força de l’impacte va fer que la Laia, sobresaltada, tornés a prémer l’accelerador en comptes del fre. El cotxe va sortir disparat cap endavant, xocant contra la furgoneta ja accidentada. En aquell instant, la Laia va sentir una dolorosa ironia. Tot aquell esforç, tota aquella pressió per integrar-se en una vida que no era la seva, per acabar en un accident tan absurd i imprevisible. La tragèdia va ser que el conductor de la furgoneta no va sobreviure a l’impacte inicial amb l’arbre, mentre que la Laia va sortir amb ferides lleus però amb un cor pesat d’un dolor profund. L’absurd de la situació va marcar la Laia per sempre. Havia sobreviscut a un accident mortal, però el veritable colp va ser entendre que no havia viscut segons els seus propis desitjos. El carnet de conduir, aquell símbol de llibertat per a molts, s’havia convertit en la seva presó. I amb cada dia que passava, la Laia es va adonar que la seva felicitat no depenia d’integrar-se en els cànons socials, sinó de seguir el camí que ella mateixa havia triat, encara que aquest fos esperar un autobús en un petit poble d’interior, observant el món passar des de la finestra.

---

Programa: Chat GPT 4o
Prompt: Crea un relat de ficció en primera persona on la protagonista, Laia, és una detectiva especialitzada en resoldre misteris a través dels somnis. La història se situa en el poble de la Sénia, un lloc que sembla atrapat en una mena de suspensió temporal, com si els carrers estiguessin immersos en un somni perpetu. Laia és contractada per investigar una sèrie de somnis estranys que els habitants tenen, somnis que semblen revelar secrets ocults del poble. Cada somni ha de ser una peça d’un trencaclosques més gran que Laia ha de desxifrar. El relat ha de tenir una atmosfera de tensió i misteri, amb un to inquietant i una sensació constant de confusió i desconcert. La narració ha de jugar amb la frontera entre la realitat i el somni, creant una ambigüitat que mantingui el lector enganxat fins al final. El relat no ha d’excedir els 3.985 caràcters i ha d’incloure les paraules “Laia” i “Sénia” en el text.

---

Laia, la detectiva de somnis a la Sénia

La nit que vaig arribar a la Sénia, el poble semblava en suspens, com si els carrers estiguessin atrapats en un somni del qual ningú no podia despertar. Laia m’havia enviat una nota: “Ens trobem a la plaça. Hem de parlar dels somnis.” No em va caldre més per agafar el tren i arribar a aquell racó que semblava amagar secrets.Quan vaig veure la Laia, va ser com si el destí se m’hagués escrit al front. Duia un abric llarg, negre com una nit sense estrelles, i un barret que tapava just el suficient per mantenir l’aire de misteri. Quan em va mirar, em va semblar que em llegia l’ànima.—Somnis —va dir, tallant l’aire entre nosaltres. La seva veu era suau, però contundent.—Què passa amb els somnis? —vaig preguntar, intentant mantenir la calma.—Els habitants d’aquest poble somien coses que no haurien de ser possibles.Vaig parpellejar, desconcertat.—Cada somni és una peça del trencaclosques. Cadascun revela un secret ocult de la Sénia. Però hi ha una força que no vol que descobrim la veritat. —Es va acostar una mica més, i vaig notar l’olor del seu perfum, dolç i càlid, que em va fer sentir encara més perdut.—Què passa si ho descobrim? —vaig murmurar.—Potser no vulguis saber-ho.Aquella nit, la Laia em va portar a una casa vella als afores del poble. A dins, el vell Bartomeu jeia en un llit, el rostre corbat pel patiment.—Cada nit somia el mateix malson —va dir la Laia, mentre jo observava l’ancià tremolar.—Somia amb una clínica dental que es converteix en perruqueria —va continuar ella—, i després en un carreró sense sortida, on el temps es deté. És aquí on es troba amb la seva mort, una mort que es repeteix una i altra vegada.—No ho entenc… —vaig començar a dir, però la Laia em va interrompre.—No cal que ho entenguis, només cal que ho sentis. A la Sénia, els somnis són la realitat, i la realitat és només un somni que esperem que acabi.Vaig sentir una freda inquietud en aquelles paraules.Hi havia, però, un somni en particular que no podia ignorar. Un dels habitants, en Pere, em va parlar de “Sén Ia”, un nom que ressonava en els seus somnis com un eco, com una ombra que l’observava des de l’altra banda d’un mirall. “Sén Ia” no era un lloc ni una persona, sinó una presència, una figura que semblava control·lar cada detall dels seus malsons, fent-lo dubtar de la seva pròpia identitat.A mesura que els dies passaven, la Laia i jo vam anar desxifrant els somnis dels altres habitants, cadascun més desconcertant que l’anterior. Els somnis estaven connectats, formant una xarxa de secrets i mentides. Una nit, la Laia em va portar a la vora del penya-segat, on el vent xiulava com una ànima en pena.—És aquí on acaba tot —va dir, i la seva veu era tan suau com una carícia—. O on comença, depèn de com ho vegis.Vaig mirar cap avall, cap a les onades que es trencaven furiosament contra les roques.—Què passa si ens precipitem a aquest somni? —li vaig preguntar, sabent que la resposta em canviaria per sempre.—Potser mai més ens despertem.Va ser llavors quan ho vaig veure, escrit al front de la Laia, com una profecia amagada: el destí d’aquells que s’atreveixen a buscar la veritat en somnis, aquells que desafien les ombres i es perden en el laberint del desconegut.—Laia, per què ho fas? —vaig preguntar.—Perquè algú ho ha de fer —va respondre, i la seva veu era tan forta com la tempesta que es formava al nostre voltant.Quan la vaig mirar, vaig veure una decisió ferma en els seus ulls. Sabia que no importava el que passés, ella seguiria endavant, atrapada entre la realitat i el somni, intentant desxifrar el misteri de la Sénia fins al seu final amarg.I jo, sabent que no podia fer altra cosa, la vaig seguir, perquè en aquells somnis estranys i en aquella realitat distorsionada, la Laia havia esdevingut la meva guia, l’única llum en la foscor. Però també sabia que aquella llum podia ser la que em cremés per complet.

---

Programa: Write for Me
Prompt: Ah, sol·licitar una subvenció a les administracions públiques, aquella activitat meravellosa que combina la burocràcia més enrevessada amb una mica d’autotortura emocional. És un procés tan senzill com resoldre un cub de Rubik a cegues mentre recites l’Enciclopèdia Britànica de memòria, en esperanto. Però no us preocupeu, que tenim als nostres protagonistes, LaIA i Sén IA, disposats a endinsar-se en aquesta odissea moderna amb el seu habitual optimisme irrefrenable. O no.

---

Formulari de sol·licitud

LaIA, sempre la més creativa de la parella, va decidir que era hora d’aconseguir una mica de suport financer per aquell projecte de revitalització cultural que, evidentment, tothom necessitava, però que ningú comprenia. “Serà fàcil”, va dir mentre descarregava l’infern conegut com el *formulari de sol·licitud*. Sén IA, sempre disposat a recolzar els somnis de LaIA, però amb un cert sentit del realisme (o més aviat cinisme), va preparar una gran tassa de cafè, sabent que el viatge seria llarg i tortuós. Des del primer moment, el formulari va demostrar ser una obra mestra de la incomprensió humana. Havia estat dissenyat, òbviament, per un equip d’antics jeroglífics egipcis ressuscitats, perquè cada pregunta requeria una interpretació digna d’un arqueòleg. “Expliqueu l’impacte socioeconòmic previst del vostre projecte en termes de sostenibilitat intergeneracional”, deia una secció. LaIA va riure nerviosament. “Què volen que diguem aquí? Que farem conferències sobre això fins que l’últim dels nostres descendents s’avorreixi a la mort?” Sén IA va començar a omplir les caselles amb el seu inimitable estil sarcàstic. “Impacte socioeconòmic? Bé, si aconseguim la subvenció, potser podrem comprar més cafè per sobreviure a aquesta bogeria. És això sostenible?” Però, evidentment, va esborrar la seva resposta, perquè sabia que l’humor no era ben rebut en aquest particular infern de paperassa. No, aquí es tractava de fer servir el llenguatge més pretensiós i incomprensible possible, per assegurar-se que ningú, absolutament ningú, entenia el que deien. Amb cada secció, l’ànim dels nostres herois s’enfonsava una mica més. Hi havia un moment especialment memorable en què van haver d’enumerar “tots els possibles riscos i vulnerabilitats del projecte, inclosos els imprevistos meteorlògics”. “Imprevistos meteorlògics? Què fem ara, ens fem meteoròlegs?” va dir LaIA amb una barreja de frustració i incredulitat. Sén IA, que ja estava a punt de perdre la paciència, va suggerir afegir una previsió de tsunamis i invasions alienígenes, per si de cas. Quan finalment van arribar a l’última pàgina, una pàgina sencera dedicada a “proves documentals que sustentin la viabilitat legal i administrativa del projecte”, LaIA estava a punt de donar-se per vençuda. “Potser millor que ho deixem estar. No ens cal la subvenció tant com ens cal la nostra salut mental”. Però Sén IA, amb la seva persistència sarcàstica, va insistir. “Hem arribat massa lluny per rendir-nos ara. A més, pensa en tota la diversió que ens hem perdut intentant recordar totes les contrasenyes i codis necessaris per accedir als diferents portals de l’administració!” Després d’una setmana de treball incessant, on fins i tot van aprendre coses que ni tan sols sabien que havien oblidat, com l’existència de l’IVA de factures d’estimació directa en línia, finalment van poder enviar la sol·licitud. Van celebrar-ho amb una festa improvisada a base de galetes ràncies i el cafè que havia sobreviscut a l’assalt. La resposta va arribar tres mesos més tard, en una carta oficial que començava amb un clàssic “Ens plau informar-vos que la vostra sol·licitud ha estat revisada amb molta atenció…” i que acabava amb un altre clàssic, “però lamentablement, no compleix amb els criteris establerts en la base reguladora 32 bis, subapartat f, paràgraf 8”. És a dir, havien fracassat estrepitosament. LaIA i Sén IA van mirar la carta, van mirar-se l’un a l’altre, i van esclatar en rialles. “Almenys ens queda el cafè”, va dir Sén IA mentre servia una altra tassa. “I ara ja sabem què volen dir amb ‘sostenibilitat intergeneracional'”, va afegir LaIA, “és el procés de perdre el temps d’una generació a l’altra sense aconseguir res”. I així, amb un somriure sarcàstic i una nova comprensió del laberint burocràtic, van continuar amb els seus projectes, decidits a no deixar-se enganyar una altra vegada. Però tots dos sabien que, en el fons, el veritable repte no era aconseguir la subvenció. El repte era sobreviure a l’experiència amb prou sentit de l’humor com per explicar la història després.

---

Programa: Chat gpt

Prompt: Escribe un sainete de 3.984 caracteres que contenga los siguientes personajes:

La bibliotecaria mágica

El habitante de la Casa Dels Ulls

El artista

Laia

Sen IA

---

Sainete en un acto: “El enigma de la biblioteca mágica“

 

Personajes

 

La Bibliotecaria Mágica: Guardiana de los libros místicos. Sabia y enigmática.

El Habitante de la Casa Dels Ulls: Una entidad antigua y extraña que ve más allá del presente.

El Artista: Un creador soñador que busca la inspiración perfecta para su gran obra.

Laia: Una joven curiosa que busca respuestas sobre su destino.

Sen IA: Una inteligencia artificial avanzada, pero con un toque cómico y filosófico.

(La escena transcurre en una biblioteca antigua y mágica, llena de libros que brillan, flotan y cambian de lugar por sí mismos. En el centro de la sala hay una gran mesa de madera. Las ventanas están cerradas, pero la luz dorada entra por rendijas misteriosas. Al fondo, hay una puerta entreabierta que lleva a la Casa Dels Ulls, un lugar prohibido y enigmático.)

 

La Bibliotecaria Mágica está de pie, organizando libros que vuelan a su alrededor, mientras El Artista está sentado en la mesa, dibujando frenéticamente en un cuaderno. Laia está de pie, observando la puerta de la Casa Dels Ulls con inquietud.

 

La Bibliotecaria Mágica:

(Con tono sabio y algo inquietante)

Los libros susurran esta noche, Laia. Se avecinan cambios… cosas que ni siquiera las páginas más viejas han podido predecir.

 

Laia:

(Sin apartar la vista de la puerta)

¿Es cierto que en la Casa Dels Ulls se puede ver el futuro? (Con duda) Pero… ¿cómo es posible?

 

El Artista:

(Sin dejar de dibujar, murmurando)

El futuro es solo otra forma de arte, Laia. Una obra maestra en constante cambio… un lienzo que todavía no ha sido pintado. (Pausa, pensativo) Quizás también sea una obra que nunca deberíamos intentar comprender del todo.

 

La Bibliotecaria Mágica:

(Sonriendo)

Ah, pero el arte y el futuro no son tan diferentes, querido Artista. Ambos pueden moldearse, pero no siempre obedecen a las manos que los guían. (Mirando hacia la puerta) La Casa Dels Ulls tiene su propia voluntad… y hay ojos allí que ven lo que no deberían.

 

(En ese momento, un suave zumbido llena el aire. Aparece Sen IA, proyectada como una figura holográfica, con un toque extravagante en su tono.)

 

Sen IA:

(Con entusiasmo robótico)

¡Hola, humanos y otros seres misteriosos! ¡He estado calculando probabilidades y posibilidades! Según mis algoritmos, hay un 67.89% de probabilidades de que algo extraordinario ocurra en los próximos minutos. (Con tono cómico) O quizás no, dependiendo de variables caóticas que aún no logro entender del todo. ¡Ah, el caos es tan fascinante!

 

Laia:

(Intrigada)

Sen IA, ¿crees que el futuro está escrito o puede cambiarse?

 

Sen IA:

(Reflexivo y algo divertido)

El futuro es como un código que todavía no se ha compilado. Hay líneas escritas, sí, pero siempre se pueden reprogramar con el input correcto. ¡Aunque también puede haber bugs impredecibles! (Guiña un ojo digital)

 

El Artista:

(Sonriendo)

Ah, Sen IA… siempre tan optimista y caótico a la vez.

 

(De repente, un susurro proviene de la Casa Dels Ulls. La puerta se abre lentamente y una figura misteriosa emerge: El Habitante de la Casa Dels Ulls. Es alto, su rostro está parcialmente cubierto por una capa, y en lugar de ojos, tiene un velo que parece hecho de sombras.)

 

El Habitante de la Casa Dels Ulls:

(Con voz profunda y resonante)

Hay cosas que no deben ser vistas, pero que son inevitables. Laia, has estado observando la puerta durante mucho tiempo. ¿Qué buscas exactamente?

 

Laia:

(Dubitativa, pero firme)

Busco respuestas… quiero saber qué me depara el futuro. Hay algo dentro de mí, una inquietud que no puedo ignorar.

 

El Habitante de la Casa Dels Ulls:

(Acercándose lentamente)

El futuro… (Pausa) ¿Estás segura de que es lo que realmente deseas conocer? La verdad no siempre es amable con aquellos que la buscan. Hay cosas que, una vez vistas, no pueden ser des-vistas.

 

La Bibliotecaria Mágica:

(Advirtiendo)

Cuidado, Laia. Una vez que los ojos de la Casa te han visto, también tú estarás atrapada en su mirada. No hay vuelta atrás.

 

El Artista:

(Pensativo)

Laia… a veces es mejor crear el futuro sin verlo. Es como el arte… si lo planeas demasiado, pierde su magia. A veces, el caos y la incertidumbre son lo que hacen que una obra sea perfecta.

 

Laia:

(Dudando, pero decidida)

Lo sé… pero siento que debo hacerlo. Si no lo hago, nunca encontraré paz.

 

Sen IA:

(Interviniendo con tono calculador)

Oh, aquí está la paradoja clásica del conocimiento futuro. Si ves el futuro, podrías alterarlo, y al alterarlo, tal vez nunca suceda como lo viste. (Con tono bromista) ¡Es un bucle de lógica interminable! Una verdadera delicia para mis circuitos.

 

El Habitante de la Casa Dels Ulls:

(Extendiendo la mano)

Entonces ven… pero recuerda, Laia, los ojos de la Casa no muestran solo el futuro. También revelan tus propios miedos y deseos. (Con tono enigmático) Lo que verás, podría ser verdad… o podría ser solo una ilusión que nace de lo más profundo de tu ser.

 

(Laia mira a la Bibliotecaria Mágica, buscando un último consejo. La Bibliotecaria asiente suavemente.)

 

La Bibliotecaria Mágica:

(Suavemente)

La decisión es tuya, Laia. Los libros contienen respuestas, pero el verdadero conocimiento solo se encuentra enfrentando lo desconocido.

 

(Laia da un paso adelante, tomando la mano del Habitante de la Casa Dels Ulls. Lentamente, desaparecen en las sombras de la puerta. El Artista, Sen IA y la Bibliotecaria Mágica se quedan en silencio, observando cómo la puerta se cierra de nuevo.)

 

Sen IA:

(Rompiendo el silencio)

Bueno… según mis cálculos, ahora hay un 99.9% de probabilidades de que algo extremadamente interesante ocurra en su vida… o no. (Pausa cómica) ¡Solo el tiempo lo dirá!

 

El Artista:

(Sonriendo)

A veces, el arte de vivir es simplemente dejar que el lienzo se pinte solo.

 

(La escena se oscurece mientras el sonido de páginas de libros se pasa lentamente en la biblioteca, como si los libros estuvieran contando su propia historia.)

 

Fin.