Presentacions de les plaquetones

Les quinze plaquetones es van presentar, de tres en tres, en llocs singulars de Barcelona i de manera perfomàtica per a gaudi i sorpresa dels assistents (i cada una en un dia de la setmana diferent).

La primera presentació va tenir lloc el 29 de gener de 2016 a la Biblioteca modernista de l’Escola del Treball, amb els llibres de Beneyto, Montserrat Prat Serra i Jaime D. Parra.

La segona va ser el 2 de maig de 2016 a l’antic amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmica de Medicina de Catalunya, amb les obres de Marc Ignasi, Carme Jounou i Iris Parra.

La tercera tanda va presentar-se a la goleta turca Karya el 7 de setembre de 2016 amb les plaquetones de l’Eloy Torre, la Mur i la Carmen Borja.

La quarta va fer-se el 7 de febrer de 2017, al claustre de Sant Pau del Camp, amb els volums de la Carme Valencia, el Bernhard Bleibinger i l’Anabel Torres.

I, per a la cinquena i última vam tornar a l’Escola del Treball, en aquest cas a la Sala d’Actes on va tenir lloc un judici sobre les creacions de la Maite Jou, el Carles Molins i la Lena Torre. Va ser el 21 de setembre de 2017. 

(cliqueu a les imatges per veure els cartells en gran)

 

1a. Biblioteca modernista de l'Escola del Treball

Divendres 29 de gener de 2016, a les 19.30 h

 

Els convidats eren rebuts com estrelles, amb fotògrafs fent-los fotos mentre entraven. Quatre hostesses els acompanyaven als seus llocs a les taules de la biblioteca modernista. Allí hi trobaven un lligall amb sobres que, seguint les instruccions del mestre de cerimònies havien d’anar obrint a mesura que avançava la presentació.

El lloc s’havia triat perquè tots tres autors, com es veurà, tenien relació directa amb els llibres.

El primer dels sobres que van obrir els assistents contenia uns guants de cotó que tothom es va haver de posar. Els objectes que havien de tocar eren delicats.

El segon dels sobres tenia una fotografia amb la trobada fundadora del que seria el grup dels vilamarins (els 25 anys del qual es commemoraven amb aquelles edicions fantàstiques), eren el Jaime D. Parra, la Carmen Borja, l’Eloy Torre  (que va morir el 1993) i la Carme Jounou. També hi havia un simpàtic fulletó amb les icones de cada una de les quinze plaquetones, la foto dels quinze autors i un entretingut recull de fotografies dels mateixos de crios i d’adolescents perquè tothom pogués intentar esbrinar qui era cadascú.

El primer dels vilamarins que vam presentar va ser Beneyto (mort el 2020 de covid), escriptor i pintor postista, que va començar la seva carrera entorn de Papeles de Son Armadans, també va dirigir la col·lecció «La esquina» on van publicar, entre altres, Cirlot, Brossa, J. R. Jiménez, Gómez de la Serna, Pizarnik o de Ory. Va publicar llibres de relats, d’entrevistes, d’assaig i va fer moltes exposicions. Veritable grafoman, sempre actiu i vital i disposat a col·laborar amb els seus amics.
Porta d’elles i Port Hades (Eros i Thànatos als llibres de Rull) és el títol de la seva plaquetona (una portadella és la pàgina anterior a la portada on només hi ha el títol en petit, i la portada és la pàgina interior amb el nom i el títol on al darrere hi ha els crèdits.
Des de finals dels cinquanta Beneyto aprofità aquest espai dels seus llibres preferits per fer-hi dibuixos (poesia com ell va matisar en la seva breu però excel·lent intervenció). De les més de 800 que en va fer, aquesta plaquetona fou una antologia de les 58 (any de la primera que tenim registrada) que ens van semblar més representatives i que intenten mostrar també un tast de la seva biblioteca.
Els assistents van poder veure alguns dels llibres originals (que amb els seus dibuixos es convertien en obres derivades úniques) mentre que, els afortunats que van aconseguir una de les seves plaquetones es van trobar amb la sorpresa de comprovar com, cada una de les portadelles també tenia dibuixat un original de Beneyto.

La segona plaquetona que vam presentar va ser la de la Montserrat Prat Serra, bibliotecària jubilada de vocació i devoció, sempre ha estat envoltada de llibres (fins i tot en aquesta presentació). Apassionada de la cultura catalana i de l’imaginari té un blog (ImagBRI) on podreu seguir els seus neguits.
El meu viatge… és un recorregut per la seva trajectòria vital, on les biblioteques i els llibres tenen un pes molt significatiu (tant que podríem dir que aquests textos serviren de colofó a l’any de les biblioteques).
En el sobre que van obrir els assistents hi havia les tres fotografies que apareixen en el llibre i que ella va explicar i relacionar amb un text concís i ben travat.
Pel que fa al disseny de la seva plaquetona la Montserrat va demanar que fos un llibre «normal» (sense les virgueries d’aquesta col·lecció), però és clar, és que en aquesta col·lecció els llibres són molt poc convencionals. Intentant lligar la seva petició amb les característiques de la Plaquetona-Vilamarins finalment ens vam empescar de posar el seu llibre «normal» a l’interior d’una plaquetona «buidada», com aquells llibres que tenen un receptacle on amagar-hi qualsevol cosa prohibida (preferentment pistoles) i altres objectes secrets.

Amb el quart sobre vam passar a la presentació del Jaime D. Parra, catedràtic feliçment acabat de jubilar, especialista en simbolistes i heterodoxos i gran conversador que, a més, va tenir el detall de dedicar part del temps que tenia assignat (i que va allargar tant com va poder…) a afegir dades ben interessants dels seus companys de presentació, en Beneyto i la Montserrat Prat.
El seu sobre contenia diversos documents relacionats amb la seva plaquetona, Dominó. Aperturas (integral de á ma zú lát), l’edició, per primer cop, de tota la seva obra de poesia visual (basada en els dòminos, de fet á ma zú lát seria l’equivalent del dòmino en esquimal).
En aquesta plaquetona, després d’un pròleg de la Maite Jou, us trobeu amb una espaseta (un poema-dòmino dedicat a Cirlot), amb la qual s’han d’anar obrint les pàgines per descobrir les sorprenents obres que conté.

El darrer dels sobres, el cinquè, contenia una fitxa perquè tothom qui volgués ens deixés les seves dades per convidar-los a les properes presentacions iens tiressin floretes (merescudes).

Durant tota la presentació, l’Iris i la Lena van anar passant un parell d’exemplars de les plaquetones perquè la gent els veiés abans del sorteig, perquè cada plaquetona costa tant de fer que només n’hi havia 22 a la venda. Preveient que podria haver-hi més gent interessada a comprar la capsa amb els tres exemplars dels disponibles, en el cinquè sobre també hi havia una butlleta perquè els que la volguessin comprar participessin en el sorteig. És clar que, en comptes de números hi vam posar paraules (una picada d’ull a la plaquetona de l’Iris).
La Neus Aguado va ser la mà innocent (tan innocent que es pensava que només havia de treure una paraula i no vint-i-dues).

La plaquetona del Jaime, a banda d’espectacular, és molt juganera, tant que, al final, acaba amb les petjades dels seus poemes visuals ensenyant-nos a ballar salsa cubana. I, parlant de cubanes, qui millor que l’adorable Michèle Alderete (directora d’Ol’Green i component de Gema 4) per engrescar els assistents a intentar-ho a l’entrada majestuosa de l’Escola del Treball mentre d’altres es prenien una copeta de xampany.

Més informació

2a. Antic amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya

Dilluns 3 de maig de 2016, a les 19.19 h

 

Vint minuts abans de l’hora ja hi havia un centenar de persones fent cua. En entrar els donàvem una bata verda (per ambientar) i els fèiem passar a una sala d’espera amb els corresponents cartells de Silenci i els bancs acarats. Després els anàvem cridant un per un per passar a la Sala Gimbernat, l’antic i espectacular amfiteatre anatòmic on s’hi havien fet classes antigament. La gent es va distribuir per les grades de l’amfiteatre, com devien fer els alumnes antany, mentre que a la taula presidencial hi havia els tres autors amb bates blanques. Els «alumnes» també rebien Una altra Classe d’anatomia, una llibreta per prendre apunts per una banda i, per l’altra, els informava del lloc i dels tres «professors»: un metge, una farmacèutica i una infermera.

El primer de donar la classe va ser en Marc Ignasi i la seva plaquetona Llocs no meus. A partir d’un sol poema lliure de nou versos blancs dividits en dues estrofes (6+3), en Marc Ignasi ha concebut un llibre amb diferents plecs solts, destinats cada un a un vers i a un dibuix, el vers a la pàgina exterior i el dibuix ocupant les pàgines interiors. Nogensmenys, totes les pàgines exte­riors amb els versos van unides, com en la poesia, per un dibuix a manera de trencaclosques on s’evidencia el lloc de pertinença de l’autor, la Colònia Güell, representada per la Cripta Gaudí. Aquest dibuix (pintat a mà en cada un dels exemplars) es va pintar en directe sobre el cos de la Lena Torre.

La segona classe magistral va anar a càrrec de la Carme Jounou i la seva sorprenent Plaquetoneta. L’amfitriona de les reunions i festes dels vilamarins va crear per a cadascun dels seus companys un sabó amb les aromes que els han de dur a algun record, algun indret, algun tret definitori, fragàncies que són instants i instants que són persones. El seu és un llenguatge visual, olfactiu, sorprenent…

La tercera lliçó va anar a càrrec de l’Iris Parra i el seu Malaiàlam, un experiment sorgit de les necessitats lúdiques de tot ésser humà, de la creació d’un espai a la ment on la imaginació ens suposi un repte. Les paraules són un dels pocs elements de la societat global que escollim pel seu contingut i no per la seva estètica, tot i que de vegades ni tan sols elles se’n salven. Què passaria, doncs, si seleccionéssim les paraules a partir de la seva sonoritat? Cacofonies, repeticions… Si féssim poemes amb melodia i, de cop, descobríssim que per si sols acaben tenint un significat? Un llibre amb format agenda on l’alfabet agrupa els poemes amb paraules començades per cada lletra. A més, cada exemplar té un dibuix original fet amb cirera mossegada. I just quan acabava, tot parlant de paraules, del públic es va alçar el quartet Les Fourchettes cantant el mític Parole, parole mentre dels pisos superiors queien sobre el públic centenars de paperets amb moltes de les paraules que conformen Malaiàlam.

Acabades les tres classes magistrals es va convidar els assistents a passar a la Sala Turró (que havia estat transformada totalment de sala d’espera a lloc de celebració pel nostre nombrós grup d’assistents). En entrar, cadascú rebia un gotet amb uns caramels en forma de píndoles i, a dins els esperava una copa de xampany amb una cirera dins (remetent a la cirera mossegada de la plaquetona de l’Iris). Les Fourchettes van ser les encarregades de donar el colofó amb un petit concert.

Més informació

3a. Goleta turca Karya. Port Olímpic

Dimecres 7 de setembre de 2016 a les 20.20 h

Només pujar a la goleta els assistents van ser obsequiats amb una gorra de mariner i un diari d’a bord fet manualment que incloïa tota la informació sobre el projecte i els llibres protagonistes de la nit. Les presentacions es van dividir en tres espais del vaixell, de tal manera que es produïen de manera simultània mentre el públic gaudia de les meravelloses vistes del port de Barcelona. Un toc de xiulet de contramestre de nostramo Emili Gil era l’encarregat de marcar el tempo de la vetllada mentre els tres presentadors, (Lena Torre, Iris Parra i Carles Molins) distribuïts a popa, proa i la terrassa central s’encarregaven de conduir l’acte.

La primera autora en obrir foc a la zona de proa va ser la Carmen Borja, poeta amb una llarga trajectòria que en aquesta ocasió presentava una nova proposta innovadora i detallista sobre el seu imaginari intern. SubjoveCartas de tréboles y diamantes parla de la universalitat però, a la vegada, de les memòries de l’autora, que ha aconseguit plasmar en aquest llibre un recorregut per les seves obres anteriors.  Sota un emblema que recorre la seva poètica, el mar, trobem aquí les cartes de navegació entre les paraules de Carmen Borja, però sobretot un mapa del seu món, profund, transcendent, metafísic, i a la vegada carregat de sentiment. El llibre, que conté paper jaspiat fet a mà i cartes que remeten als arcans del tarot està compost per un total de 22 poemes que recorren espais geogràfics, vinculats a les seves anteriors obres com Libro de Ainakls (1988), Libro de la torre (2000), Libro del retorno (2007) o Mañana (2011). 

Paral·lelament, a popa, es va presentar l’obra pòstuma de l’Eloy Torre, un dels fundadors del grup que va morir l’any 1993 i a qui s’ha volgut retre homenatge. El llibre recull part de la correspondència personal de l’autor entre els anys 1983 i 1985, amb facsímils de les cartes manuscrites en papers originaris de l’època, que es presenten dins de sobres amb segells d’aquell període, d’aquí el nom Cartes de cors i piques. (els cors perquè es tracta de cartes des de Madrid a la seva estimada, Carmen Borja, que era a Barcelona, i els piques, perquè tenia sovint desencontres amb una bibliotecària, com bé queda reflectit en les cartes). Com és lògic, l’autor només va poder-hi assistir perquè es va materialitzar en un personatge d’espès bigoti (com l’Eloy), sospitosament semblant al seu amic Jaime D. Parra, que va contar records i anècdotes d’aquella època.

En la tercera pista, la central,  es va presentar l’obra gràfica Niños de las estrellas de la pintora MUR, l’obra de la qual, carregada de simbolisme i espiritualitat s’engloba dins el realisme màgic, amb referents com Joan Ponç, Louis Cattieux, Leonora Carrington o Remedios Varo. El seu innovador format es divideix en dues franges de quasi un metre de llarg plegades en forma d’acordió. Inclou 18 imatges per una cara i un conjunt de composicions geomètriques pintades en cada un dels llibres manualment per l’autora en daurat i platejat, que conviden a expandir-se i contraure’s pel seu univers particular. Aprofitant que es tracta d’un llibre en acordió, va anar acompanyada per l’acordionista moldau Anatol Eremciuc.

En acabat, els autor van anar intercanviant espais fins a tres vegades per recórrer totes les zones del vaixell i presentar la seva obra als grumets (abillats de blanc, blau mariner o frages blanques i blaves). I, de final de festa, Anatol Eremciuci va oferir  un breu, i alhora brillant concert, a coberta mentre els assistents prenien una copa i la lluna il·luminava una nit bressolada pel mar en calma.

Més informació

4a. Església romànica de sant Pau del Camp

Dimarts, 7 de febrer de 2017, a les 19.29 h

Com sempre el públic rebia algun document, aquest cop en forma de clau de l’església (amb totes les claus de la presentació) i, més endavant, una corona de Reis, però no ens avancem. El públic entrava al magnífic claustre romànic de Sant Pau del Camp, on l’Iris Parra, la Lena Torre i la Charo Mur ensenyaven les tres plaquetones d’aquesta presentació perquè tothom les pogués veure de prop.

Arribat el moment, Julián Rincón, amb la seva flauta, aconduïa els visitants fins a la Sala Abat Safont que s’havia convertit en el conceptual temple romà de Vienne dedicat a Ausguts i Livia que té un paper fonamental al poemari en francès Citadelle, tal com es va encarregar d’explicar la seva autora, la Carme Valencia. Justament els seus poemes (encadenats de tres en tres) penjaven del sostre simulant les columnes del temple.

En acabat, de nou els assistents van seguir el so de la flauta ñper desplaçar-se, aquest cop, fins al claustre, on es presentava The capital globber. Marius Schneider and the Singing Stones in St. Cugat, Girona and Ripoll, la plaquetona que exposa la teoria de Marius Schneider que els capitells de Sant Cugat, Girona i Ripoll (i qui sap si els de Sant Pau del Camp), contenen una clau musical secreta. L’autor, Bernhard Bleibinger, professor en aquell moment a la universitat de Port Hare (Sud-àfrica)  va enviar un vídeo amb les seves explicacions, que el Jaime D. Parra, també mestre de simbologia, va complementar amb els seus comentaris.

Novament la gent, empeltada de l’esperit de Hamelín, va seguir el flautista (el primer cop amb sons romans, el segon amb sons medievals i el tercer amb sons llatinoamericans avançant la temàtica de cada llibre). Aquest cop van anar a parar a una festa de Reis, amb els llums, el pessebre, l’arbre, la coca, ja que el llibre de la colombiana Anabel Torres, (No) habrá tropel, es desenvolupa la nit de Reis. Molts no es van adonar (tal era el canvi) que es tractava de la mateixa sala de la primera presentació que havia estat canviada totalment pel nostre nombrós i eficient grup de col·laboradors. L’autora, disfressada de particular patge reial, va llegir-nos el seu conte infantil amb l’exòtic (per a nosaltres, és clar) ric vocabulari colombià. I després a endrapar coca i moscatell en una inoblidable nit de Reis al febrer. 

Més informació

5a. Sala d'actes de l'Escola de Treball. El judici final

Dijous 21 de setembre de 2017, a les 19.32 h

 

El colofó, la darrera de les performàtiques presentacions de les plaquetones, es va presentar com un judici. El públic, assegut a banda i banda de l’estrada va ser convocat com a jurat. Tres jutges, José Miguel Zanón, Xosé Senén Rodríguez i Tomàs Maria Porta eren els encarregats de presidir l’acte. Òscar José Ávila en el paper de fiscal i Carles Molins en el d’advocat (amb les seves respectives ajudants que feien arribar al jurat/públic proves i informes) i Man Costas en el d’uixer, completaven l’staff.

La primera persona cridada a declarar va ser la Carmen Borja, que interrogada tant pel fiscal com per l’advocat defensor, va explicar què era el grup dels Vilamarins i tot allò que havien estat fent fins aleshores.

La segona a pujar a l’estrada va ser la Maite Jou, que va aportar testimoni sobre la seva obra, Hora de sortida, un conte on hi ha un mort…

En una roïna maniobra de la fiscalia i davant de la sorpresa dels presents, van cridar a declarar l’advocat defensor, en Carles Molins. El trio judicial va cridar a consulta els magistrats i va desestimar les més que justificades protestes del digne advocat, que es va haver de treure la toga per testimoniar. L’acusaven de ser l’autor de Dones que fumen de matinada, uns contes camuflats dins de cigarrets, cosa que era ben certa i lloable però que no venia al cas. Aquella parcialitat judicial, pocs dies abans de l’1 d’octubre, ens hauria d’haver servit per preveure el que ens vindria a sobre ben aviat.

Finalment va pujar a l’estrada la Lena Torre per parlar-nos de la seva plaquetona, Soli Celi, un assaig sobre peces compostes per a violoncel sol, la peça que hi va compondre expressament amb el Julián Rincón i el videoclip que se’n va fer (enregistrat a la Sénia, París i el Molí la Vella) i que va ser aportat com a prova final i que podeu veure aquí.

Després de les conclusions finals d’advocat i fiscal, la tripleta de jutges va demanar al jurat popular que emetés el seu veredicte alçant les paperetes verdes o vermelles segons fos el cas. El nombrós jurat (tot i que no per unanimitat) va considerar que els tres acusats havien de ser absolts i amb aquesta tan encertada com joiosa decisió tothom se’n va poder anar a casa lliure i feliç d’haver participat d’aquell esdeveniment en una sala on, temps ha, Albert Einstein havia estat.

Més informació